Inici

free Catalonia promou la internacionalització del dret legítim del poble de Catalunya de poder decidir lliurement el seu futur, en democràcia i llibertat. Les nostres samarretes independentistes volen ser una aportació més per fer visible aquest compromís amb el país. Entenem que cap llei pot estar per damunt de la voluntat d'un poble. Esperem que les nostres i altres samarretes catalanes portin aquest missatge arreu del món. Porta una samarreta independentista i ajuda'ns a difondre la idea! free Catalonia, Catalunya lliure!



La pell de brau de Salvador Espriu

Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps. La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor." No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec, on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: "Amén." A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat..

El Cant de la Senyera de Joan Maragall

Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants. Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat! Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel: volaràs com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel. I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ens duràs: voleiant al grat de l'aire, el camí assenyalaràs. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.

Oda a Espanya (1898) de Joan Maragall

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill que et parla en llengua - no castellana: parlo en la llengua - que m'ha donat la terra aspra: en 'questa llengua - pocs t'han parlat; en l'altra, massa. T'han parlat massa - dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries - i els teus records, records i glòries - només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te - molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes - vida és la sang, vida pels d'ara - i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves - en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies - a morts els fills, te satisfeies - d'honres mortals, i eren tes festes - els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos - marxar replens dels fills que duies - a que morissin: somrients marxaven - cap a l'atzar; i tu cantaves - vora del mar com una folla. On són els barcos. - On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava: tot ho perderes, - no tens ningú. Espanya, Espanya, - retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva't, oh!, salva't - de tant de mal; que el plo' et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? - no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! .

Poesia "Ara mateix" de Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

La "Santa Espina"

Som i serem gent catalana tant si és vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol. Déu va passar-hi en primavera, i tot cantava al seu pas. Canta la terra encara entera, i canta que cantaràs. Canta l'ocell, lo riu, la planta, canten la lluna i el sol. Tot treballant la dona canta, i canta al peu del bressol. I canta a dintre de la terra el passat jamai passat, i jorns i nits, de serra en serra, com tot canta al Montserrat. Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

Poesia Himne a la nostra parla d'Àngel Guimerà

Catalunya i València, Mallorca i Rosselló, les branques són d'un arbre que al món no té parió. Són d'una pàtria sola des de la creació. La nostra parla és una i és un nostre braó. Tenim un mar que és nostre que el mar ningú ens el pren, La terra, quina toia, avui i eternament! El sol ens besa l'ànima i ens fa la sang bullent. Primer surt per nosaltres, després se'n va a ponent. Nobles i grans com fórem els món ens hi veurà. Volem records d'enrera, més endavant marxar. On són les races lliures la nostra hi anirà i al poble que badalli, el nostre esclafarà. Germans de Catalunya, germans del Rosselló, de València i Mallorca, som terra de saó. Un temps amb sang regada, demà, no ho sabem, no! Cridem en nostra parla: Visca nostra nació.

Poesia "Cançó futura" de Joan-Salvat Papasseit

Guerra la guerra, fem-nos soldats:serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La granca ufana que l'estol passa. La malvestat s'és feta eixorca si som triomfants:serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L'ardit es bat per una engruna dolça de pau:si perd l?engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l'allau no us val!

Oda a la Pàtria (1832) de Bonaventura Carles Aribau

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la patria mia Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repos etrern, per lo color mes blau. Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau, Com guarda vigilant cubert de boyra é neu, Guaytats per un forat la tomba del Jueu, E al mitg del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors, Com coneixer pogués lo front de mos parents; Coneixia també lo só de los torrents Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors. Mes arrancat després per fals perseguidors Ja no conech ni sent com en millors vegadas: Axi d'arbre migrat á terras apartadas Son gust perden los fruits, é son perfum las flors. ¿Qué val que m'haja tret una enganyosa sort A veurer de mes prop las torres de Castella, Si l'cant dels trovadors no sent la mia orella, Ni desperta en mon pit un generos recort? En va á mon dels pais en als jo m'trasport, E veig del Llobregat la platja serpentina; Que fora de cantar en llengua llemosina No m'queda mes plaher, no tinch altre conort. Pláume encara parlar la llengua d'aquells sabis Que ompliren l'univers de llurs costums é lleys, La llengua d'aquells forts que acatáren los Reys, Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis. Muyra, muyra l'ingrat que al sonar en sos llabis Per estranya regió l'accent natiu, no plora; Que al pensar en sos llars no s'consum ni s'anyora, Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis. En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit. Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit, En llemosi li parl, que llengua altra no sent, E ma boca llavors no sap mentir, ni ment, Puix surten mas rahons del centre de mon pit.